192? ca. TARJETA POSTAL Rebut de l´Obra del ”Cançoner Popular de Catalunya” CARLES CARDÓ I SANJOAN

192? ca.

TARJETA POSTAL

Acuse Rebut

DEL:

de l´Obra del "Cançoner Popular de Catalunya" el fascicle I del volum I

PER:

Carles Cardó i Sanjoan (firmat de puny i lletra)

140 x 90 mm. aprox. 

+++++++++++++++

Carles Cardó i Sanjoan (Valls, 5 de maig del 1884 – Barcelona, 24 de març del 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista. En el camp polític fou un ideòleg del moviment catalanista i, en el camp religiós, promotor del cristianisme social. Va usar els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló. Va estudiar al seminari de Tarragona i va ser ordenat el 1908. Es va doctorar en teologia, en dret canònic i en filosofia. Després d'exercir de professor al seminari, el 1918 era nomenat canonge de la seu de Barcelona. Es va iniciar aviat, el 1910, en el camp periodístic col·laborant al diari La Cruz de Tarragona, i a Pàtria de Valls. Des del 1920 ho va fer a La Veu de Catalunya i, més esporàdicament, a El Matí, La Publicitat, Vida Cristiana, Quaderns d'Estudi i Claror. El 1925 va fundar La Paraula Cristiana que va dirigir i des d'on va exercir una gran influència intel·lectual, política, sociològica i religiosa. El 1927 va fundar El Bon Pastor, revista dirigida a la clerecia amb caràcter pastoral i homilètic. Els llibres Diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935) són un recull dels seus assaigs i articles. Com a traductor, va col·laborar amb la Fundació Bíblica Catalana, entre 1928 i 1948, traduint dotze llibres de la Bíblia dels quals destaca els Salms amb una extraordinària recreació poètica. Per a la Fundació Bernat Metge va traduir i comentar tretze volums de l'obra filosòfica de Sèneca, entre 1924 i 1959. El 1936, ajudat per la Generalitat, s'exilia a Torí. Tres anys després, davant l'avanç feixista de Mussolini, es torna a exiliar a Friburg. A l'exili suís coincideix amb el cardenal Vidal i Barraquer, de qui defensa l'actitud de propugnar una solució negociada de la guerra civil, i fa amistat amb Ramon Sugranyes de Franch catedràtic de llengua a la Universitat de Friburg, el filòsof Jacques Maritain i el teòleg Charles Journet. A la Universitat de Friburg coneix al filòleg Gianfranco Contini que el posarà en contacte amb Pier Paolo Pasolini i a qui ajudarà a escriure Fiore di poeti catalani, una selecció de poesia catalana traduïda a l'italià. Durant l'exili va col·laborar a Quaderns de Perpinyà i a Revista de Catalunya de París. L'obra que va causar més polèmica va ser l'assaig Història espiritual de les Espanyes. Les autoritats franquistes van pressionar per evitar la seva publicació i, fins i tot, van intentar comprar l'edició sencera per evitar la seva distribució. Un dels instigadors era Rafael Calvo Serer, aleshores professor del futur rei Joan Carles. El llibre es va publicar en francès, el 1946, i l'original català no es va poder publicar fins al 1977. El capítol VIII, sobre els esdeveniment contemporanis, va quedar inèdit fins al 1994 per voluntat expressa de Cardó. En aquesta obra Cardó analitza les relacions històriques entre Catalunya i Espanya, i denuncia «la catàstrofe del 1936» culpant als eclesiàstics espanyolistes, però també al govern de Companys. Ja malalt, el 1954 va tornar a Barcelona on va morir quatre anys més tard. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou de Barcelona (Dep. III, tanca, nínxol (ossari) 2884). A Valls, la biblioteca comarcal de l'Alt Camp porta el nom de Biblioteca comarcal Carles Cardó.